Supertot de Josep Maria Benet i Jornet a Castellar (1978)

Pere Sánchez en el paper de Supertot (1978)

CONCEPTES BÀSICS DE SOCIOLINGÜÍSTICA

Sociolingüística: ciència que estudia el comportament dels parlants d’una llengua, és a dir estudia la identitat lingüística dels grups socials, les seues actituds i els seus prejudicis enfront la llengua. També analitza les realitats multilingües i els fenòmens de contacte lingüístic.

Lleialtat lingüística: Predisposició d’un parlant a no abandonar l’ús de la llengua pròpia mai, dins de la comunitat lingüística a què pertany.

Autoodi: el parlant d’una llengua es nega a utilitzar la pròpia llengua i adopta l’idioma dominant per un sentiment d’inferioritat causat per discriminació lingüística per part dels parlants d’una altra llengua considerada superior.

Prejudicis lingüístics: Judicis de valor no racionals emesos sobre una llengua o sobre una varietat lingüística, generats per la ignorància o la malvolença, que responen a estereotips. Se sol diferenciar entre prejudicis interlingüístics, que afecten la valoració d’una llengua respecte d’altres, i prejudicis intralingüístics, que tenen relació amb la diversitat interna d’una llengua.

LLENGÜES EN CONTACTE

Llengua minoritària: llengua que disposa d’un nombre reduït de parlants ( a Europa, el suec amb 8 milions de parlants, per exemple).

Llengua minoritzada: llengua que veu restringida els àmbits d’ús i les funcions en benefici d’una altra llengua, la denominada dominant ( el català, l’èuskar o el gal·lés, per exemple).

Bilingüisme: ús altern de dues llengües. Classes:

Individual: quan una persona és capaç de fer servir dos idiomes.

Social: un grup social usa dues llengües; una de pròpia i una altra d’un altre grup, que es van alternant segons unes normes establertes.

Territorial: un espai geogràfic dividit en dues zones clarament delimitades: en cadascuna d’elles s’utilitza una d’elles ( el cas de Bèlgica).

 

La situació més freqüent és la de bilingüisme social que , cas que hi haja desequilibri en l’ús d’ambdues llengües (una s’empra en les relacions formals i l’altra, la pròpia, en els àmbits familiars) provoca una situació de substitució lingüística.

Diglòssia: situació que es produeix en una societat on conviuen dues llengües o més i una d’elles es considerada superior i té uns usos elevats culturalment i sociopolítica, mentre que l’altra o les altres s’usen per a funcions informals.

Conflicte lingüístic: situació produïda quan una llengua forana comença a ocupar els àmbits d’ús i les funcions que corresponen a la llengua pròpia d’una comunitat lingüística. Aquest procés pot abocar en la substitució lingüística.

Substitució lingüística: la llengua pròpia (L1) es desplaçada de forma parcial o total per la forana (L2) en diversos àmbits d’ús. És un procés lent, de caràcter quantitatiu (nombre de parlants i freqüència d’ús) i qualitatiu (diferent distribució de funcions lingüístiques, normes i àmbits d’ús). Aquest procés es pot resoldre favorablemet amb la normalització lingüística.

Normalització lingüística: procés social pel qual una llengua minoritzada esdevé el mitjà habitual de comunicació privat i públic, formal i informal, oral i escrit, en el conjunt d’una societat. L’objectiu és que tota la població conega i use la llengua de forma habitual i en tots els nivells i àmbits d’ús. Els mitjans de comunicació i l’ensenyament constituiran els instruments fonamentals per a la normalització del coneixement. Les mesures que els poders públics prenen per afavorir aquest procés rep el nom de política lingüística.

Normativització lingüística o codificació lingüística: procés de codificació ortogràfica, morfosintàctica i lèxica d’una llengua.