L'AMOR, QUIM MONZÓ

L'amor

L’arxivera és una dona alta, guapa, amb trets facials grans i vius. És intel·ligent, divertida, i té allò que la gent en diu caràcter. El futbolista és un home alt, guapo, amb trets facials grans i vius. És intel·ligent, divertit, i té allò que la gent en diu caràcter.

L’arxivera tracta amb menyspreu el futbolista. S’hi mostra eixuta, displicent. De tant en tant, quan ell li truca (és sempre ell qui li truca; ella mai no li truca a ell), encara que no tingui res a fer li diu que aquell dia no li va bé que es vegin. Fa veure que té altres amants, perquè el futbolista no es cregui amb cap dret. De vegades hi ha rumiat (tampoc no gaire, no fos que s’adonés que actua de manera equivocada) i ha arribat a la conclusió que el tracta amb menyspreu perquè en el fons l’estima molt i li fa por que, si no el tractés amb menyspreu, cauria en la trampa i s’enamoraria d’ell tant com ell està enamorat d’ella. Cada vegada que l’arxivera decideix que es fiquin al llit, el futbolista es posa tan content que no acaba de creure-s’ho i plora d’alegria, com amb cap altra dona. ¿Per què? No ho sap, però creu que el menyspreu amb què l’arxivera el tracta no ho és tot. No és, de cap manera, el factor decisori. Sap que en el fons ella l’estima, i sap que si fa veure que és dura és per no caure en la trampa, per no enamorar-se d’ell tant com ell està enamorat d’ella.

El futbolista voldria que l’arxivera el tractés sense desdeny o, com a mínim, amb menys. Perquè així veuria, per una banda, que aquesta no és l’única mena de relació possible entre tots dos i, per l’altra, que no ha de tenir cap por d’enamorar-se d’ell. Perquè ell estimaria la tendresa de l’arxivera, aquesta tendresa que ara li fa por mostrar.

De vegades el futbolista va amb altres dones. Perquè li sermbla que ha arribat al límit, perquè decideix que ja no suporta més que el tracti com un gerro, que gairebé ni el miri, que s’hi raspalli i després l’ignori.

Però sempre hi torna. No és que les altres no li interessin prou. Ben al contrari: són noies esplèndides, intel·ligents, guapes i considerades. Però cap no li dóna el gust que li dóna ella.

Un dia (una tarda, mentre l’arxivera fuma i observa com ell es desvesteix), el futbolista agafa coratge i li parla. Li diu que no hauria de ser tan eixuta, tan esquerpa, que ell l’estima tant que no li la de fer por mostrar-se tal com és. Que no s’aprofitarà de cap feblesa d’ella. Que si és tendra (i ell ho sap, que ho és, i sap que fa veure que no) ell encara l’estimarà més. Irada, li diu que qui s’ha pensat que és, per dir-li què ha de fer i què no ha de fer; el fa ajeure i li bufeteja la cara. Aquella tarda, el futbolista disfruta més que mai.

Però, un altre dia que queden, de manera inopinada ella no és tan malcarada com d’habitud. El futbolista se’n sorprèn. Potser s’ho ha rumiat i, sense dir-li res, ha començat a fer-li cas. L’endemà és fins i tot tendra. El futbolista se n’alegra molt. Per fi ha entès que no havia de tenir por. Que mostrar-se tal com en el fons és no li ha de dur cap mal. Són al llit. El futbolista està tan emocionat que es trasbalsa amb cada gest, amb cada carícia. Troba un plaer especial en cada moixaina. És tanta la tendresa que no té ganes ni de cardar: abraçant-se i dient-se que s’estimen (ella l’hi diu, ara, tothora) ja en tenen prou.

L’arxivera no el torna a tractar mai més amb menyspreu. Està tan enamorada del futbolista que l’hi diu al matí, a la tarda, a la nit. Li regala camises, llibres. Se li dóna sempre que vol. És ella qui li truca, com més va més, per veure’s cada dia. I un vespre li proposa d’anar a viure plegats.

El futbolista l’observa fredament, amb la mirada vidriosa. Fins no fa gaire hauria donat el braç dret perquè li proposés el que li acaba de proposar.

Quim Monzó, El perquè de tot plegat, 1993

EL BOCADILLO, EL ZUMO Y EL MENOSPRECIO, QUIM MONZÓ

El bocadillo, el zumo y el menosprecio

Es un muchacho de veintipico años. Alto, fibroso, de pelo corto. Entra en el bar, un bar pequeño y agradable donde los clientes se aglomeran en la barra. El muchacho saluda –“Bon dia”–, pero el rumor de las conversaciones es demasiado alto para que nadie le oiga. En este momento la propietaria está cobrando a un cliente. Le dice:

–A veure, doncs... La truita i l'aigua,oi?

–I un tallat! –dice el cliente.

–Ah, sí, i un tallat. Doncs són 6 euros 30.

El cliente paga, la propietaria le devuelve el cambio, el cliente se despide –“Adéu, Mercè”–, da media vuelta, abre la puerta y sale a la calle. Mercè se dirige hacia el recién llegado, que ha estado observando la pizarra que hay en la pared, con la lista de bocadillos, y pide:

–Un entrepà de tonyina.

En su acento hay un deje extranjero evidente, yo diría que brasileño o portugués.

–¿Y para beber? –le pregunta la propietaria.

El muchacho repasa la lista de bebidas, que cuelga de otra pared, bajo los botes de te.

–Un suc de taronja –dice.

–Vale. Un bocadillo de atún y un zumo de naranja, ¿eh?

–Sí –dice el muchacho.

La propietaria prepara el zumo y el bocadillo. Los pone frente al muchacho.

–Que aproveche –le dice, con una sonrisa. El muchacho come y bebe en un extremo de la barra. Entra otro cliente, gordito y calvo.

–Bon dia, Mercè. A veure, dóna'm una xapata d'aquestes petites.

–Quina vols? N'hi ha de mortadel·la, de salami, de sobrassada, de formatge...

–De mortadel·la. I una Coca-Cola de llauna.

Mercè sirve al gordito la Coca-Cola y la chapata de mortadela. Charlan de esto y de aquello. Al cabo de un rato el muchacho del extremo de la barra acaba su bocadillo, apura el zumo que queda en el vaso y, cuando la propietaria le mira, con el dedo traza un círculo sobre el plato y el vaso vacíos.

–Quant és?

La propietaria va hacia la caja registradora. Mientras va tecleando los precios musita “l'entrepà de tonyina..., el suc de taronja...” y, finalmente, con el ticket en la mano se vuelve hacia el muchacho:

–Era un bocadillo de atún y un zumo de naranja, ¿verdad? Pues mira: cinco euros justos.

El muchacho paga.

–Muchas gracias –dice Mercè.

El muchacho da media vuelta y, antes de abrir la puerta, saluda, en un último intento:

–Adéu.

–Adiós –le responde la propietaria, sonriendo con amabilidad.

La Vanguardia, 3 febrer 2009

PATÈTIC, QUIM MONZÓ

"PATÈTIC" (de Quim Monzó)

"Ara, tot és patètic. Per poc malament que et quedin uns pantalons, de seguida hi ha algú que diu: "Et queden patètics." Si un sopar va ser mínimament avorrit te l’expliquen dient: "Va ser un sopar patètic." Fa cosa d’un mes, per explicar que és mentida que Miquel Roca no volgués ser alcalde, no sé qui va dir: "Roca ha intentat ser alcalde. És patètic que ara ho negui." El comentarista esportiu explica que el partit de futbol ha acabat amb "un resultat patètic. " Fins, en el discurs d’investidura com a doctor honoris causa, Francisco Ayala va dir que el nacionalisme de la generació del 98 "va ser patètic". 

¿De debò totes aquestes coses mereixen el qualificatiu de "patètic"? Ja no hi ha coses ni situacions penoses, ridícules, avorrides, lamentables, fatals, tristes, risibles, grotesques, carrinclones, deplorables, llastimoses o desoladores. Ara, a totes aquestes coses o situacions se’ls encoloma el qualificatiu de "patètiques" i avall que fa baixada. Adéu, matisos. De tan mal utilitzat, l’adjectiu ha acabat perdent el sentit original i convertint-se en un clixé del qual cal fugir. 

[...] En aquest llenguatge reduccionista que corre, "patètic" s’ha convertit en l’oposat de "genial". Des de fa encara més anys, tot allò que és mínimament acceptable és "genial". Si no són "patètics", els pantalons són "genials". Si no és "patètic", el sopar és "genial". I el resultat del partit de futbol, també: un resultat "genial". Al món ja no hi ha coses bones o dolentes. Ara tot és o bé "genial" o bé "patètic". I entre tots dos qualificatius, el desert. Patètic, francament." 

Q. Monzó, Del tot indefens davant dels hostils imperis alienígenes, Barcelona: Quaderns Crema , 1998

Nadal blanc. Quim Monzó

L’actor Joan Pera narra aquest conte de Quim Monzó, Nadal Blanc 
dins de Tres Nadals. Quaderns Crema, 2006:

«Nadal blanc» podria semblar que no és altra cosa que un repàs foteta del pessebre: Monzó, per exemple, recalca que Maria viu en una casa amb elements arquitectònics romànics, que quan Josep i Maria se’n van cap a Betlem tot està nevat, per més que «a Palestina la neu era un fenomen meteorològic gairebé ignorat» i que es tracta d’una «neu en pols, tan en pols que semblava farina». Però Monzó, a diferència del que diuen els que creuen que se’l pot despatxar com a mer bromista, es planteja la seva narració amb tota la serietat. No es limita a retransmetre amb conya la història que qualsevol pessebre narra en imatges. Hi introdueix la desviació de la quotidianitat —de la quotidianitat pessebrística, en aquest cas— que dèiem. Maria, en comptes d’un sol nen, té bessonada. Aquesta idea, religiosament herètica, té, en aquest conte, com passava en «La comissió», una resolució còmica. Remarquem que no és un acudit per acabar, sinó la resolució del conte, en la qual queden lligats tots els fils i, sobretot, s’entén quin és el punt de vista que s’ha adoptat durant tota la història. Aquesta resolució genuïnament narrativa dels contes de Monzó, d’altra banda, exclou que se’n pugui extreure cap discurs o cap lliçó, més enllà del seu bon funcionament com a històries, i és pel seu bon èxit com a històries que seran il·luminadors per a la quotidianitat del lector.

Carles Miró, CARÀCTERS, València http://www.monzo.info/stresnad.htm

EL GELAT ROSA

EL GELAT ROSA

-- Té, quin vols, el groc o el rosa?

Havia comprat dos gelats i els hi oferia, perquè triés, amb un aire trist. La dona del carretó es guardà els diners que ell li acabava de donar i ja servia altres clients tot cridant: “Al bon gelat!...”

Sempre passava igual: quan s’apropava l’hora de separar-se semblava que li aboquessin una galleda de tristesa al damunt i ja no obria la boca en tota l’estona que els quedava d’estar junts.

Al parc, al costat d’ella, amb tota la tarda estesa davant, amb l’esplendor del sol, sota els arbres remorosos, estava alegre, comunicatiu. La banda de música tocava l’obertura de Lohengrin: l’havien escoltada religiosament agafats de les mans. Els ànecs i una parella de cignes blancs amb els colls erectes lliscaven com si fossin de cel·luloide sobre el cristall blau del llac. Els homes, les dones i els infants semblaven figuretes que caminessin i somriguessin mogudes per algun mecanisme preciós dintre un paisatge artificial fet per a homes de debò.

Quan el sol declinà s’assegueren en un banc verd a l’ombra humida d’un til·ler, i ell, mig tímid mig emocionat, li donà l’anell de promesos: un brillant petit amb un carbó bastant visible. “Jura’m que no te’l trauràs mai més.” Per mirar-se’l, separà els dits, estirà una mica el braç i féu oscil·lar la mà. Pensà amb una secreta recança en la seva mà d’una estona abans, sense anell, àgil i lliure. Els ulls se li velaren una mica.

Havien sortit del parc i caminaven agafats del braç cap a l’entrada del metro.

-- Té, pren el rosa.

Ella l’agafà i sentí com una defallença a les cames. Feren uns quants passos. “Rosa, rosa…” Tot d’una estremí i una onada de rubor li pujà fins als cabells.

-- Ai, el gelat! -l’havia deixat caure expressament per amagar la seva torbació.

-- Vols que te’n compri un altre?

-- No.

“... rosa… rosa… de pressa, que no s’adoni de res… Per què et menges les roses? Ens casarem. Hauré de cremar les cartes. Totes… la del 15 de febrer, també… Si pogués guardar-la… amb les roses seques… Et menges les roses? En duia un pom a la mà i ell em besava i rèiem i caminàvem. M’agafava per la cintura. Portava el barret decantat, tenia els ulls brillants. Jo menjava una fulla de rosa. Si sempre menges fulles de rosa et tornaràs rosa. A la nit vaig somiar que naixia d’un tronc vell arrapat a la paret i que m’obria a poc en pètals de sang. M’agafà el braç brutalment: Llença les roses, llença-les. Vaig mirar-los amb els ulls mig closos i anava queixalant la fulla de rosa… Amor meu… Quan vaig pujar l’escala sabia on era, on anava i per què. Un home d’edat va obrir la porta i s’enretirà per deixar-nos passar. No, no feia olor de res, aquella cambra fosca, amb el paravent descolorit i la catifa esfilagarsada. Sòrdid… i trist. No tinguis por. Quan vaig obrir els ulls vaig veure l’americana al respatller de laacadira i la corbata al damunt, verda, amb ratlles vermelles… Sembla que no es recordi que hem d’enviar les violetes. La directora del taller em va renyar l’endemà perquè vaig arribar tard. Enfilava les fulles morades en un filferro. Que fort que m’estrenyia! Tenia un blau al braç, i m’havia hagut de posar una brusa amb mànigues llargues… Quan tornaré ens casarem, deia la primera carta. Encara menges pètals de rosa? Les hauré de cremar totes i la capsa folrada de cretona… Les hauré de cremar… I aquest anell que em fa mal al dit… Fa dos anys que no m’escriu, que no en sé res… casat, mort, potser… I si tornessis, tornaria… Aquell matí que plorava, la portera em va pujar la llet: són coses de la vida… i pots estar ben contenta que no t’hagi deixat un record… Disset cartes, disset cartes esperades amb deliri, malalta de tant esperar… Per què et menges les roses?"

-- Què penses -li preguntà ell mentre baixaven l’escala del metro.

-- Jo? No res.

Mercè Rodoreda. Tots els contes

Comentari de text:

Analitza la tipologia textual

El text narratiu

El text narratiu

Una narració és un text en què un narrador explica el desenvolupament d'uns fets, que poden ser reals o ficticis, al llarg del temps.

1. Característiques del text narratiu

Els principals trets dels textos narratius són:

• Solen estar escrits en prosa.
• Hi ha la presència d'un narrador que explica la història.
• Lingüísticament, es fonamenten en el sintagma verbal, perquè l'acció s'expressa mitjançant el verb.
• S'hi inclouen descripcions i diàlegs.
  La narració, el diàleg i la descripció es poden combinar de maneres diverses i cada obra o cada fragment pot ser redactat amb un procediment diferent. Aquests procediments donen lloc a tres estils bàsics: l'estil directe, l'estil indirecte i l'estil indirecte lliure.
  • Estil directe: la veu de l'enunciador apareix reproduïda directament en el text d'una manera literal sense cap modificació, mitjançant signes gràfics (cometes o guions) i verbs de dicció: dir, explicar, preguntar...Per exemple: "No hi renunciaré de cap manera!", va exclamar.
  • Estil indirecte: la veu de l'enunciador apareix inserida en el discurs del locutor amb les adaptacions necessàries. Per exemple: Va exclamar que no hi renunciaria.
  • Estil indirecte lliure: la veu de l'enunciador apareix en el text inserida en el discurs del locutor, que li cedeix la paraula indirectament sense cap marca gràfica ni cap verb de dicció. Per exemple: Volia que els quedara ben clar: no hi renunciaria de cap manera.

2. Estructura del text narratiu

El text narratiu pot presentar dos tipus d'estructures:

• Estructura lineal o contínua: és el tipus més freqüent i consisteix a explicar els fets seguint un ordre cronològic. Consta de:
  • Plantejament o introducció: es presenta la situació i l'inici del conflicte.
  • Nus o desenvolupament: cos central de la narració. Al llarg del nus la tensió narrativa augmenta fins arribar al clímax (moment àlgid que anuncia el desenllaç).
  • Desenllaç o conclusió: acaba la història. El desenllaç pot ser:
    • Tancat: el conflicte es resol.
    • Obert: el conflicte no es decideix de manera clara i el lector pot imaginar diversos finals.

• Estructura no lineal o discontínua: l'ordre temporal dels fets s'altera. Hi ha diversos recursos per ordenar els fets de manera discontínua:
  
  
• Comença l'acció in medias res: el relat s'inicia en ple desenvolupament de l'acció. És un començament sobtat.
• Pot fer un retrocés en el temps: retrospecció, analepsi o flash back.
• Pot avançar-se en el temps: anticipació, prolepsi o flash forward.
• Descripció: recurs que té el discurs de suspendre la narració i descriure un lloc (topografia) o un personatge, atenent als seus aspectes físics (prosopografia) o psicològics o de caràcter (etopeia). La descripció serveix com a recurs per alentir o deturar el temps del relat en els textos narratius.
• Digressió: recurs que consisteix a allunyar-se de l'assumpte principal en un discurs. En la narrativa ocasiona una alteració en el ritme del temps del relat. 
• El.lipsi: tècnica de tractament del temps narratiu per la qual s'eliminen períodes de la història relatada i es controla la velocitat (per exemple, pot passar que en una novel.la s'acabi el primer capítol quan el protaginista té quatre anys i comenci el segon capítol quan en té deu). -Escena: fragments en els quals coincideix el temps de la història i el temps del discurs (per exemple, en els diàlegs). 
• Flux de la consciència: correspon a la forma moderna del monòleg interior, que es caracteritza per l'emergència de l'inconscient a nivell textual. 
• Resum: explicació abreujada, es tracten en poques línies un seguit d'esdeveniments. 

3. Elements de la narració

Els elements bàsics de la narració són: el narrador, el temps, l'espai i els personatges.

El narrador: explica la història i estableix el punt de vista des del qual es narren els fets.

• Narrador intern: intervé en l'acció. Pot ser el protagonista (1a persona), un testimoni (3a persona) o multiselectiu (diferents personatges de l'obra que expliquen en 1a persona la història).

• Narrador extern o omniscient: no intervé en la història. Explica els fets en 3a persona, des de fora. Pot ser:
  • Total: si ho coneix tot, sap com pensen els personatges.
  • Parcial: només explica allò que veu, com una càmera de cinema.

El temps i l'espai:

• El temps històric: l'època en què succeeix l'acció.
• El temps narratiu: hores, dies o anys que dura l'acció.
• L'espai: lloc on passa l'acció.

Personatges: són els éssers, generalment persones, que intervenen en l'acció. Segons la seva complexitat poden ser:

• Plans: són simples i no evolucionen.
• Redons: són complexos i experimenten canvis.

Segons la seva funció poden ser:

• Protagonistes: són els personatges principals.
• Antagonistes: s'enfronten als personatges principals.
• Secundaris: no són fonamentals per al desenvolupament de l'acció.

4. Principals gèneres narratius

Es classifiquen en funció del caràcter real o fictici dels esdeveniments narrats.

Gèneres narratius de ficció.

• Poema èpic o epopeia: Poema narratiu extens que explica les accions extraordinàries dels déus o herois llegendaris d'un poble. Sol ser anònim i de caràcter tradicional.
• Roman: Narració en vers que tracta sobre les antigues llegendes relacionades amb el rei Artús.
• El conte: Narració breu, en prosa, que explica fets extraordinaris.
  • El conte tradicional: és anònim, sovint es transmet oralment i acostuma a tenir funció moralitzadora.
  • El conte literari: és obra d'un autor conegut i és escrit.
• La novel·la: Narració extensa, en prosa, que explica una història fictícia amb la voluntat que sembli versemblant. N'hi ha molts tipus:
  • Novel·la cavalleresca: apareguda al segle XV.
  • Novel·la històrica: apareguda durant el romanticisme.
  • Novel·la realista i naturalista: dominant a la segona meitat del segle XIX.
  • Novel·la d'aventures.
  • Novel·la psicològica: molt important al segle XX.

Gèneres narratius que no són de ficció:

• L'assaig: l'autor manifesta les seves idees sobre política, religió, història... Està molt vinculat a l'article periodístic, que es publica a la premsa i tracta temes d'actualitat.
• Les memòries: Narració autobiogràfica en què l'autor explica esdeveniments que ha viscut i en fa una valoració.