Sociolingüística:
ciència que estudia el comportament dels parlants d’una llengua, és a
dir estudia la identitat lingüística dels grups socials, les seues
actituds i els seus prejudicis enfront la llengua. També analitza les
realitats multilingües i els fenòmens de contacte lingüístic.
Lleialtat lingüística: Predisposició d’un parlant a no abandonar l’ús de la llengua pròpia mai, dins de la comunitat lingüística a què pertany.
Autoodi: el
parlant d’una llengua es nega a utilitzar la pròpia llengua i adopta
l’idioma dominant per un sentiment d’inferioritat causat per
discriminació lingüística per part dels parlants d’una altra llengua
considerada superior.
Prejudicis lingüístics: Judicis
de valor no racionals emesos sobre una llengua o sobre una varietat
lingüística, generats per la ignorància o la malvolença, que responen a
estereotips. Se sol diferenciar entre prejudicis interlingüístics, que afecten la valoració d’una llengua respecte d’altres, i prejudicis intralingüístics, que tenen relació amb la diversitat interna d’una llengua.
LLENGÜES EN CONTACTE
Llengua minoritària: llengua que disposa d’un nombre reduït de parlants ( a Europa, el suec amb 8 milions de parlants, per exemple).
Llengua minoritzada:
llengua que veu restringida els àmbits d’ús i les funcions en benefici
d’una altra llengua, la denominada dominant ( el català, l’èuskar o el
gal·lés, per exemple).
Bilingüisme: ús altern de dues llengües. Classes:
Individual: quan una persona és capaç de fer servir dos idiomes.
Social: un
grup social usa dues llengües; una de pròpia i una altra d’un altre
grup, que es van alternant segons unes normes establertes.
Territorial: un
espai geogràfic dividit en dues zones clarament delimitades: en
cadascuna d’elles s’utilitza una d’elles ( el cas de Bèlgica).
La situació més freqüent és la de
bilingüisme social que , cas que hi haja desequilibri en l’ús d’ambdues
llengües (una s’empra en les relacions formals i l’altra, la pròpia, en
els àmbits familiars) provoca una situació de substitució lingüística.
Diglòssia: situació
que es produeix en una societat on conviuen dues llengües o més i una
d’elles es considerada superior i té uns usos elevats culturalment i
sociopolítica, mentre que l’altra o les altres s’usen per a funcions
informals.
Conflicte lingüístic: situació
produïda quan una llengua forana comença a ocupar els àmbits d’ús i les
funcions que corresponen a la llengua pròpia d’una comunitat
lingüística. Aquest procés pot abocar en la substitució lingüística.
Substitució lingüística: la
llengua pròpia (L1) es desplaçada de forma parcial o total per la forana
(L2) en diversos àmbits d’ús. És un procés lent, de caràcter
quantitatiu (nombre de parlants i freqüència d’ús) i qualitatiu
(diferent distribució de funcions lingüístiques, normes i àmbits d’ús).
Aquest procés es pot resoldre favorablemet amb la normalització
lingüística.
Normalització lingüística: procés
social pel qual una llengua minoritzada esdevé el mitjà habitual de
comunicació privat i públic, formal i informal, oral i escrit, en el
conjunt d’una societat. L’objectiu és que tota la població conega i use
la llengua de forma habitual i en tots els nivells i àmbits d’ús. Els
mitjans de comunicació i l’ensenyament constituiran els instruments
fonamentals per a la normalització del coneixement. Les mesures que els
poders públics prenen per afavorir aquest procés rep el nom de política lingüística.
?