dimarts, 14 de novembre del 2017

L'AMOR, QUIM MONZÓ

L'amor

L’arxivera és una dona alta, guapa, amb trets facials grans i vius. És intel·ligent, divertida, i té allò que la gent en diu caràcter. El futbolista és un home alt, guapo, amb trets facials grans i vius. És intel·ligent, divertit, i té allò que la gent en diu caràcter.
L’arxivera tracta amb menyspreu el futbolista. S’hi mostra eixuta, displicent. De tant en tant, quan ell li truca (és sempre ell qui li truca; ella mai no li truca a ell), encara que no tingui res a fer li diu que aquell dia no li va bé que es vegin. Fa veure que té altres amants, perquè el futbolista no es cregui amb cap dret. De vegades hi ha rumiat (tampoc no gaire, no fos que s’adonés que actua de manera equivocada) i ha arribat a la conclusió que el tracta amb menyspreu perquè en el fons l’estima molt i li fa por que, si no el tractés amb menyspreu, cauria en la trampa i s’enamoraria d’ell tant com ell està enamorat d’ella. Cada vegada que l’arxivera decideix que es fiquin al llit, el futbolista es posa tan content que no acaba de creure-s’ho i plora d’alegria, com amb cap altra dona. ¿Per què? No ho sap, però creu que el menyspreu amb què l’arxivera el tracta no ho és tot. No és, de cap manera, el factor decisori. Sap que en el fons ella l’estima, i sap que si fa veure que és dura és per no caure en la trampa, per no enamorar-se d’ell tant com ell està enamorat d’ella.
El futbolista voldria que l’arxivera el tractés sense desdeny o, com a mínim, amb menys. Perquè així veuria, per una banda, que aquesta no és l’única mena de relació possible entre tots dos i, per l’altra, que no ha de tenir cap por d’enamorar-se d’ell. Perquè ell estimaria la tendresa de l’arxivera, aquesta tendresa que ara li fa por mostrar.
De vegades el futbolista va amb altres dones. Perquè li sermbla que ha arribat al límit, perquè decideix que ja no suporta més que el tracti com un gerro, que gairebé ni el miri, que s’hi raspalli i després l’ignori.
Però sempre hi torna. No és que les altres no li interessin prou. Ben al contrari: són noies esplèndides, intel·ligents, guapes i considerades. Però cap no li dóna el gust que li dóna ella.
Un dia (una tarda, mentre l’arxivera fuma i observa com ell es desvesteix), el futbolista agafa coratge i li parla. Li diu que no hauria de ser tan eixuta, tan esquerpa, que ell l’estima tant que no li la de fer por mostrar-se tal com és. Que no s’aprofitarà de cap feblesa d’ella. Que si és tendra (i ell ho sap, que ho és, i sap que fa veure que no) ell encara l’estimarà més. Irada, li diu que qui s’ha pensat que és, per dir-li què ha de fer i què no ha de fer; el fa ajeure i li bufeteja la cara. Aquella tarda, el futbolista disfruta més que mai.
Però, un altre dia que queden, de manera inopinada ella no és tan malcarada com d’habitud. El futbolista se’n sorprèn. Potser s’ho ha rumiat i, sense dir-li res, ha començat a fer-li cas. L’endemà és fins i tot tendra. El futbolista se n’alegra molt. Per fi ha entès que no havia de tenir por. Que mostrar-se tal com en el fons és no li ha de dur cap mal. Són al llit. El futbolista està tan emocionat que es trasbalsa amb cada gest, amb cada carícia. Troba un plaer especial en cada moixaina. És tanta la tendresa que no té ganes ni de cardar: abraçant-se i dient-se que s’estimen (ella l’hi diu, ara, tothora) ja en tenen prou.
L’arxivera no el torna a tractar mai més amb menyspreu. Està tan enamorada del futbolista que l’hi diu al matí, a la tarda, a la nit. Li regala camises, llibres. Se li dóna sempre que vol. És ella qui li truca, com més va més, per veure’s cada dia. I un vespre li proposa d’anar a viure plegats.
El futbolista l’observa fredament, amb la mirada vidriosa. Fins no fa gaire hauria donat el braç dret perquè li proposés el que li acaba de proposar.
Quim Monzó, El perquè de tot plegat, 1993

EL BOCADILLO, EL ZUMO Y EL MENOSPRECIO, QUIM MONZÓ

El bocadillo, el zumo y el menosprecio


Es un muchacho de veintipico años. Alto, fibroso, de pelo corto. Entra en el bar, un bar pequeño y agradable donde los clientes se aglomeran en la barra. El muchacho saluda –“Bon dia”–, pero el rumor de las conversaciones es demasiado alto para que nadie le oiga. En este momento la propietaria está cobrando a un cliente. Le dice:
–A veure, doncs... La truita i l'aigua,oi?
–I un tallat! –dice el cliente.
–Ah, sí, i un tallat. Doncs són 6 euros 30.
El cliente paga, la propietaria le devuelve el cambio, el cliente se despide –“Adéu, Mercè”–, da media vuelta, abre la puerta y sale a la calle. Mercè se dirige hacia el recién llegado, que ha estado observando la pizarra que hay en la pared, con la lista de bocadillos, y pide:
–Un entrepà de tonyina.
En su acento hay un deje extranjero evidente, yo diría que brasileño o portugués.
–¿Y para beber? –le pregunta la propietaria.
El muchacho repasa la lista de bebidas, que cuelga de otra pared, bajo los botes de te.
–Un suc de taronja –dice.
–Vale. Un bocadillo de atún y un zumo de naranja, ¿eh?
–Sí –dice el muchacho.
La propietaria prepara el zumo y el bocadillo. Los pone frente al muchacho.
–Que aproveche –le dice, con una sonrisa. El muchacho come y bebe en un extremo de la barra. Entra otro cliente, gordito y calvo.
–Bon dia, Mercè. A veure, dóna'm una xapata d'aquestes petites.
–Quina vols? N'hi ha de mortadel·la, de salami, de sobrassada, de formatge...
–De mortadel·la. I una Coca-Cola de llauna.
Mercè sirve al gordito la Coca-Cola y la chapata de mortadela. Charlan de esto y de aquello. Al cabo de un rato el muchacho del extremo de la barra acaba su bocadillo, apura el zumo que queda en el vaso y, cuando la propietaria le mira, con el dedo traza un círculo sobre el plato y el vaso vacíos.
–Quant és?
La propietaria va hacia la caja registradora. Mientras va tecleando los precios musita “l'entrepà de tonyina..., el suc de taronja...” y, finalmente, con el ticket en la mano se vuelve hacia el muchacho:
–Era un bocadillo de atún y un zumo de naranja, ¿verdad? Pues mira: cinco euros justos.
El muchacho paga.
–Muchas gracias –dice Mercè.
El muchacho da media vuelta y, antes de abrir la puerta, saluda, en un último intento:
–Adéu.

–Adiós –le responde la propietaria, sonriendo con amabilidad.

La Vanguardia, 3 febrer 2009

PATÈTIC, QUIM MONZÓ


"PATÈTIC" (de Quim Monzó)



"Ara, tot és patètic. Per poc malament que et quedin uns pantalons, de seguida hi ha algú que diu: "Et queden patètics." Si un sopar va ser mínimament avorrit te l’expliquen dient: "Va ser un sopar patètic." Fa cosa d’un mes, per explicar que és mentida que Miquel Roca no volgués ser alcalde, no sé qui va dir: "Roca ha intentat ser alcalde. És patètic que ara ho negui." El comentarista esportiu explica que el partit de futbol ha acabat amb "un resultat patètic. " Fins, en el discurs d’investidura com a doctor honoris causa, Francisco Ayala va dir que el nacionalisme de la generació del 98 "va ser patètic". 



¿De debò totes aquestes coses mereixen el qualificatiu de "patètic"? Ja no hi ha coses ni situacions penoses, ridícules, avorrides, lamentables, fatals, tristes, risibles, grotesques, carrinclones, deplorables, llastimoses o desoladores. Ara, a totes aquestes coses o situacions se’ls encoloma el qualificatiu de "patètiques" i avall que fa baixada. Adéu, matisos. De tan mal utilitzat, l’adjectiu ha acabat perdent el sentit original i convertint-se en un clixé del qual cal fugir. 



[...] En aquest llenguatge reduccionista que corre, "patètic" s’ha convertit en l’oposat de "genial". Des de fa encara més anys, tot allò que és mínimament acceptable és "genial". Si no són "patètics", els pantalons són "genials". Si no és "patètic", el sopar és "genial". I el resultat del partit de futbol, també: un resultat "genial". Al món ja no hi ha coses bones o dolentes. Ara tot és o bé "genial" o bé "patètic". I entre tots dos qualificatius, el desert. Patètic, francament." 



Q. Monzó, Del tot indefens davant dels hostils imperis alienígenes, Barcelona: Quaderns Crema , 1998

diumenge, 12 de novembre del 2017

Nadal blanc, Quim Monzó




Nadal blanc. Quim Monzó


L’actor Joan Pera narra aquest conte de Quim Monzó, Nadal Blanc 
dins de Tres Nadals. Quaderns Crema, 2006:


«Nadal blanc» podria semblar que no és altra cosa que un repàs foteta del pessebre: Monzó, per exemple, recalca que Maria viu en una casa amb elements arquitectònics romànics, que quan Josep i Maria se’n van cap a Betlem tot està nevat, per més que «a Palestina la neu era un fenomen meteorològic gairebé ignorat» i que es tracta d’una «neu en pols, tan en pols que semblava farina». Però Monzó, a diferència del que diuen els que creuen que se’l pot despatxar com a mer bromista, es planteja la seva narració amb tota la serietat. No es limita a retransmetre amb conya la història que qualsevol pessebre narra en imatges. Hi introdueix la desviació de la quotidianitat —de la quotidianitat pessebrística, en aquest cas— que dèiem. Maria, en comptes d’un sol nen, té bessonada. Aquesta idea, religiosament herètica, té, en aquest conte, com passava en «La comissió», una resolució còmica. Remarquem que no és un acudit per acabar, sinó la resolució del conte, en la qual queden lligats tots els fils i, sobretot, s’entén quin és el punt de vista que s’ha adoptat durant tota la història. Aquesta resolució genuïnament narrativa dels contes de Monzó, d’altra banda, exclou que se’n pugui extreure cap discurs o cap lliçó, més enllà del seu bon funcionament com a històries, i és pel seu bon èxit com a històries que seran il·luminadors per a la quotidianitat del lector.
Carles Miró, CARÀCTERS, València http://www.monzo.info/stresnad.htm

dimecres, 1 de novembre del 2017

EL GELAT ROSA



EL GELAT ROSA


-- Té, quin vols, el groc o el rosa?
Havia comprat dos gelats i els hi oferia, perquè triés, amb un aire trist. La dona del carretó es guardà els diners que ell li acabava de donar i ja servia altres clients tot cridant: “Al bon gelat!...”
Sempre passava igual: quan s’apropava l’hora de separar-se semblava que li aboquessin una galleda de tristesa al damunt i ja no obria la boca en tota l’estona que els quedava d’estar junts.
Al parc, al costat d’ella, amb tota la tarda estesa davant, amb l’esplendor del sol, sota els arbres remorosos, estava alegre, comunicatiu. La banda de música tocava l’obertura de Lohengrin: l’havien escoltada religiosament agafats de les mans. Els ànecs i una parella de cignes blancs amb els colls erectes lliscaven com si fossin de cel·luloide sobre el cristall blau del llac. Els homes, les dones i els infants semblaven figuretes que caminessin i somriguessin mogudes per algun mecanisme preciós dintre un paisatge artificial fet per a homes de debò.
Quan el sol declinà s’assegueren en un banc verd a l’ombra humida d’un til·ler, i ell, mig tímid mig emocionat, li donà l’anell de promesos: un brillant petit amb un carbó bastant visible. “Jura’m que no te’l trauràs mai més.” Per mirar-se’l, separà els dits, estirà una mica el braç i féu oscil·lar la mà. Pensà amb una secreta recança en la seva mà d’una estona abans, sense anell, àgil i lliure. Els ulls se li velaren una mica.
Havien sortit del parc i caminaven agafats del braç cap a l’entrada del metro.
-- Té, pren el rosa.
Ella l’agafà i sentí com una defallença a les cames. Feren uns quants passos. “Rosa, rosa…” Tot d’una estremí i una onada de rubor li pujà fins als cabells.
-- Ai, el gelat! -l’havia deixat caure expressament per amagar la seva torbació.
-- Vols que te’n compri un altre?
-- No.
“... rosa… rosa… de pressa, que no s’adoni de res… Per què et menges les roses? Ens casarem. Hauré de cremar les cartes. Totes… la del 15 de febrer, també… Si pogués guardar-la… amb les roses seques… Et menges les roses? En duia un pom a la mà i ell em besava i rèiem i caminàvem. M’agafava per la cintura. Portava el barret decantat, tenia els ulls brillants. Jo menjava una fulla de rosa. Si sempre menges fulles de rosa et tornaràs rosa. A la nit vaig somiar que naixia d’un tronc vell arrapat a la paret i que m’obria a poc en pètals de sang. M’agafà el braç brutalment: Llença les roses, llença-les. Vaig mirar-los amb els ulls mig closos i anava queixalant la fulla de rosa… Amor meu… Quan vaig pujar l’escala sabia on era, on anava i per què. Un home d’edat va obrir la porta i s’enretirà per deixar-nos passar. No, no feia olor de res, aquella cambra fosca, amb el paravent descolorit i la catifa esfilagarsada. Sòrdid… i trist. No tinguis por. Quan vaig obrir els ulls vaig veure l’americana al respatller de laacadira i la corbata al damunt, verda, amb ratlles vermelles… Sembla que no es recordi que hem d’enviar les violetes. La directora del taller em va renyar l’endemà perquè vaig arribar tard. Enfilava les fulles morades en un filferro. Que fort que m’estrenyia! Tenia un blau al braç, i m’havia hagut de posar una brusa amb mànigues llargues… Quan tornaré ens casarem, deia la primera carta. Encara menges pètals de rosa? Les hauré de cremar totes i la capsa folrada de cretona… Les hauré de cremar… I aquest anell que em fa mal al dit… Fa dos anys que no m’escriu, que no en sé res… casat, mort, potser… I si tornessis, tornaria… Aquell matí que plorava, la portera em va pujar la llet: són coses de la vida… i pots estar ben contenta que no t’hagi deixat un record… Disset cartes, disset cartes esperades amb deliri, malalta de tant esperar… Per què et menges les roses?"
-- Què penses -li preguntà ell mentre baixaven l’escala del metro.
-- Jo? No res.
Mercè Rodoreda. Tots els contes

Comentari de text:
Analitza la tipologia textual

El text narratiu

El text narratiu

Una narració és un text en què un narrador explica el desenvolupament d'uns fets, que poden ser reals o ficticis, al llarg del temps.

1. Característiques del text narratiu
Els principals trets dels textos narratius són:
  • Solen estar escrits en prosa.
  • Hi ha la presència d'un narrador que explica la història.
  • Lingüísticament, es fonamenten en el sintagma verbal, perquè l'acció s'expressa mitjançant el verb.
  • S'hi inclouen descripcions i diàlegs.
    La narració, el diàleg i la descripció es poden combinar de maneres diverses i cada obra o cada fragment pot ser redactat amb un procediment diferent. Aquests procediments donen lloc a tres estils bàsics: l'estil directe, l'estil indirecte i l'estil indirecte lliure.
    • Estil directe: la veu de l'enunciador apareix reproduïda directament en el text d'una manera literal sense cap modificació, mitjançant signes gràfics (cometes o guions) i verbs de dicció: direxplicarpreguntar...Per exemple: "No hi renunciaré de cap manera!", va exclamar.
    • Estil indirecte: la veu de l'enunciador apareix inserida en el discurs del locutor amb les adaptacions necessàries. Per exemple: Va exclamar que no hi renunciaria.
    • Estil indirecte lliure: la veu de l'enunciador apareix en el text inserida en el discurs del locutor, que li cedeix la paraula indirectament sense cap marca gràfica ni cap verb de dicció. Per exemple: Volia que els quedara ben clar: no hi renunciaria de cap manera.
2. Estructura del text narratiu
El text narratiu pot presentar dos tipus d'estructures:

  • Estructura lineal o contínua: és el tipus més freqüent i consisteix a explicar els fets seguint un ordre cronològic. Consta de:
      • Plantejament o introducció: es presenta la situació i l'inici del conflicte.
      • Nus o desenvolupament: cos central de la narració. Al llarg del nus la tensió narrativa augmenta fins arribar al clímax (moment àlgid que anuncia el desenllaç).
      • Desenllaç o conclusió: acaba la història. El desenllaç pot ser:
          • Tancat: el conflicte es resol.
          • Obert: el conflicte no es decideix de manera clara i el lector pot imaginar diversos finals.

  • Estructura no lineal o discontínua: l'ordre temporal dels fets s'altera. Hi ha diversos recursos per ordenar els fets de manera discontínua:

    • Comença l'acció in medias res: el relat s'inicia en ple desenvolupament de l'acció. És un començament sobtat.
    • Pot fer un retrocés en el temps: retrospecció, analepsi o flash back.
    • Pot avançar-se en el temps: anticipació, prolepsi o flash forward.
    • Descripció: recurs que té el discurs de suspendre la narració i descriure un lloc (topografia) o un personatge, atenent als seus aspectes físics (prosopografia) o psicològics o de caràcter (etopeia). La descripció serveix com a recurs per alentir o deturar el temps del relat en els textos narratius.
    • Digressió: recurs que consisteix a allunyar-se de l'assumpte principal en un discurs. En la narrativa ocasiona una alteració en el ritme del temps del relat. 
    • El.lipsi: tècnica de tractament del temps narratiu per la qual s'eliminen períodes de la història relatada i es controla la velocitat (per exemple, pot passar que en una novel.la s'acabi el primer capítol quan el protaginista té quatre anys i comenci el segon capítol quan en té deu). -Escena: fragments en els quals coincideix el temps de la història i el temps del discurs (per exemple, en els diàlegs). 
    • Flux de la consciència: correspon a la forma moderna del monòleg interior, que es caracteritza per l'emergència de l'inconscient a nivell textual. 
    • Resum: explicació abreujada, es tracten en poques línies un seguit d'esdeveniments. 

3. Elements de la narració

Els elements bàsics de la narració són: el narrador, el temps, l'espai i els personatges.

El narrador: explica la història i estableix el punt de vista des del qual es narren els fets.
  • Narrador intern: intervé en l'acció. Pot ser el protagonista (1a persona), un testimoni (3a persona) o multiselectiu (diferents personatges de l'obra que expliquen en 1a persona la història).

  • Narrador extern o omniscient: no intervé en la història. Explica els fets en 3a persona, des de fora. Pot ser:
      • Total: si ho coneix tot, sap com pensen els personatges.
      • Parcial: només explica allò que veu, com una càmera de cinema.

El temps i l'espai:
  • El temps històric: l'època en què succeeix l'acció.
  • El temps narratiu: hores, dies o anys que dura l'acció.
  • L'espai: lloc on passa l'acció.

Personatges: són els éssers, generalment persones, que intervenen en l'acció. Segons la seva complexitat poden ser:
  • Plans: són simples i no evolucionen.
  • Redons: són complexos i experimenten canvis.
Segons la seva funció poden ser:
  • Protagonistes: són els personatges principals.
  • Antagonistes: s'enfronten als personatges principals.
  • Secundaris: no són fonamentals per al desenvolupament de l'acció.

4. Principals gèneres narratius
Es classifiquen en funció del caràcter real o fictici dels esdeveniments narrats.

Gèneres narratius de ficció.
  • Poema èpic o epopeia: Poema narratiu extens que explica les accions extraordinàries dels déus o herois llegendaris d'un poble. Sol ser anònim i de caràcter tradicional.
  • Roman: Narració en vers que tracta sobre les antigues llegendes relacionades amb el rei Artús.
  • El conte: Narració breu, en prosa, que explica fets extraordinaris.
      • El conte tradicional: és anònim, sovint es transmet oralment i acostuma a tenir funció moralitzadora.
      • El conte literari: és obra d'un autor conegut i és escrit.
  • La novel·la: Narració extensa, en prosa, que explica una història fictícia amb la voluntat que sembli versemblant. N'hi ha molts tipus:
      • Novel·la cavalleresca: apareguda al segle XV.
      • Novel·la històrica: apareguda durant el romanticisme.
      • Novel·la realista i naturalista: dominant a la segona meitat del segle XIX.
      • Novel·la d'aventures.
      • Novel·la psicològica: molt important al segle XX.

Gèneres narratius que no són de ficció:
  • L'assaig: l'autor manifesta les seves idees sobre política, religió, història... Està molt vinculat a l'article periodístic, que es publica a la premsa i tracta temes d'actualitat.
  • Les memòries: Narració autobiogràfica en què l'autor explica esdeveniments que ha viscut i en fa una valoració.


dissabte, 21 d’octubre del 2017

Mercè Rodoreda, Tarda al cinema (1958)

"Tarda al cinema" forma part del recull Vint-i-dos contes, guardonat amb el premi Víctor Català l'any 1957 i publicat per Editorial Selecta el 1958. Mercè Rodoreda s'hi va referir anys després al pròleg de La plaça del Diamant, suggerint la connexió entre Colometa i la protagonista d'aquest conte.

TARDA AL CINEMA

  
Diumenge, 2 de juny.- Aquesta tarda amb en Ramon hem anat al Rialto. Quan hem entrat ja estàvem desavinguts i mentre ell comprava les entrades jo tenia ganes de plorar. I tot ha vingut per una ruqueria, ja ho sé. Ha començat així. Ahir em vaig ficar al llit a la una. Havia vetllat fins a les dotze per culpa del fil blau elèctric que havia perdut i sense fil no podia acabar l'smok. I la mare anava rondinant: -No saps mai què et fas de les coses, com el teu pare- per acabar-me de fer posar més nerviosa. El pare li va donar una mala mirada i s'anava traient els barbs del nas assegut davant de la taula amb el mirall de mà arrepenjat a l'ampolla de vi. A l'últim vaig trobar el fil i vaig poder acabar l'smok. Però encara m'havia de planxar la brusa i la faldilla. Em vaig ficar al llit baldada i vaig pensar una mica en Ramon fins que em va venir la son. Avui, havent dinat, quan ha trucat jo ja estava vestida, amb tres roses al cap i tot. Ha entrat com un boig i sense ni mirar-se la brusa i la faldilla, tanta feina que havia tingut a planxar-les, se n'ha anat de dret cap al pare, que seia en el balancí mig endormiscat, i li ha dit: -En Figueres diu que més val que no omplim cap fitxa: ja m'ho pensava jo que l'havien ensarronat-. El pare ha obert un ull, l'ha tornat a tancar de seguida i s'ha posat a gronxar-se. Però ell ha anat enraonant com si no veiés que el feia empipar i vinga dir que els refugiats havien de fer això i allò i en tota l'estona ni m'ha mirat. A l'últim m'ha dit: -Anem Caterina-. I m'ha agafat pel braç i hem sortit al carrer. Jo li he dit: -Sempre dius coses per molestar-lo, també. Ets molt pesat-. Però això no és res. A mig camí anàvem sense enraonar i tot d'una em deixa anar el braç. Oh, de seguida m'he adonat del que passava: per la nostra vorera, en sentit contrari, venia la Roser. Ell sempre em diu que amb la Roser només havien fet broma. Sí, sí, broma. Però m'ha deixat anar. Ella ha passat tibada, sense mirar-nos. Jo li he dit: -En lloc de ser jo sembla que sigui ella la teva promesa-." (Ara m'adono que he escrit tot aquest tros seguit, i la mestressa sempre em deia que de tant en tant fes punt i a part. Però com que això només ho escric per mi és igual.)
Jo doncs tenia ganes de plorar mentre ell comprava les entrades, i el timbre del cinema encara em feia estar més trista. Jo tenia ganes de plorar perquè, en Ramon, me l'estimo i m'agrada quan fa aquella olor de quina el dia que va a casa del barber a fer-se tallar els cabells, encara que m'agrada més quan els porta una mica llargs i sembla el Tarzan, de perfil. Jo ja sé que em casaré, perquè sóc maca, però vull casar-me amb ell. La mare sempre ho diu que acabarà a la Guaiana amb tant mercat negre. Però no en deurà pas fer tota la vida i ell diu que així ens podrem casar més de pressa. I potser té raó.
Ens hem assegut sense dir-nos res i la sala feia olor de zotal. Primer han fet les actualitats: ha sortit una noia que patinava i dresprés tot de bicicletes i després tres o quatre senyors asseguts al voltant d'una taula i aleshores ell s'ha posat a xiular i a picar de peus com si fos boig. El senyor que teníem davant s'ha girat i han anat discutint fins a l'acabament. Després han fet una pel·lícula de ninots que no m'ha agradat gens: hi sortien tot de vaques que enraonaven. A mitja part hem anat al bar a beure un Pampre d'Or i hi ha trobat un amic que li ha preguntat si tenia paquets de Camel i mitges Nylon i ell li ha contestat que la setmana que ve en tindrà perquè anirà a l'Havre. Jo pateixo molt quan és fora perquè encara que no ho digui sempre penso que l'agafaran i que li posaran les manilles.
Per culpa del mercat negre no hem vist el començament i quan anàvem a seure tothom rondinava perquè amb les soles de fusta faig molta fressa encara que camini a poc a poc. Els de la pel·lícula sí que s'estimaven. Jo ho veig que nosaltres no ens estimem així. Hi havia una espia i un soldat i en acabar els afusellaven a tots dos. A les pel·lícules sempre és molt bonic perquè si els que s'estimen són desgraciats, pateixes una mica perquè penses que tot anirà bé; però quan jo ho sóc no ho sé mai si tot anirà bé. I si alguna vegada acaba malament, com avui, tota la gent està trista i tothom pensa: quina pena! Els dies que jo estic molt desesperada, com que ningú no ho sap, és pitjor. I si ho sabessin, tothom riuria. Quan ha vingut el tros més trist ell m'ha posat el braç sota l'espatlla i ja no hem estat tan enrabiats. Jo li he dit: -No vagis a l'Havre aquesta setmana-. I una senyora de darrera ha fet: -Pst-.
Ara he llegit tot això que acabo d'escriure i veig que no és ben bé el que volia dir. Sempre em passa igual: explico coses que de moment em sembla que tenen importància i després m'adono que no en tenen gens. Per exemple, tot allò del fil blau que ahir a la nit no podia trobar. Després, qualsevol que llegís aquest diari diria que penso que en Ramon no m'estima i jo crec que sí que m'estima encara que sembli que només pensa a comprar i vendre porqueries. Però encara no és ben bé això el que jo voldria dir. El que voldria saber explicar és que, encara que gairebé sempre estigui trista, en el fons estic contenta. Si algú llegís això es faria un tip de riure. Jo ja ho sé que sóc una tanoca, i el pare sempre diu que ell és un beneit, i això al capdavall és el que em fa estar més trista perquè penso que serem un parell de desgraciats. Però, mira...

diumenge, 15 d’octubre del 2017

LECTURA PRIMER TRIMESTRE CURS 2017-2018

LA PLAÇA DEL DIAMANT


Control de lectura: 17 de novembre 2017. Les preguntes faran referència tant al contingut com a la interpretació de la novel·la.

És important que abans de començar la novel·la lliges algunes qüestions que et poden ajudar a entendre-la. Tot seguit et deixe uns enllaços interessants:



GRAMÀTICA ZERO


dimecres, 20 de setembre del 2017






MARIUS TORRES
(1910-1942)









CANÇÓ A MAHALTA

Corren les nostres ànimes com dos rius paral.lels. 
Fem el mateix camí sota els mateixos cels.



No podem acostar les nostres vides calmes: 
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.


En els meandres grocs de lliris, verds de pau, 
sento, com si em seguís, el teu batec suau 


i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga, 
de la font a la mar -la nostra pàtria antiga-. 




Les cançons a Mahalta són uns cants inspirats per Mercè Figueras, una dona amb qui va compartir passeigs, lectures i converses en la seva estada al sanatori de Puig d’Olena, que durà fins a la seva mort. 

Palmes:
En el poema, el mot “palmes” tant pot fer referència als arbres com a la fulla d’aquest arbre, però, a causa del seu simbolisme, ens pot fer pensar en la palma del martiri (evocant la mort, fins i tot, de tantes persones que perdien la vida durant la guerra civil). Recordem que va ser escrit el 1937, en ple conflicte bèl—lic, i que Màrius Torres pertanyia a una família d’ideologia republicana.

Meandres: meandre: m. 1 Volta sinuosa que fa un curs d’aigua, un riu, un camí. 













dijous, 13 de juliol del 2017

ALGUNS POEMES D'ESTELLÉS

POEMES MUSICATS A MÚSICA DE POETES



Treballe amb molt d'amor un idioma
que em serà molt censurat de vegades.

Ho pense, ho sé, i no em puc aturar,
car he de dir coses molt necessàries
per al futur de l'idioma que empre.

Vindrà un jorn que ho reconeixeran.

Em buscaran, però no em trobaran.

Llavors diran, però en vers: quina pena!

                





ELS AMANTS 
La carn vol carn (Ausiàs March)
No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor 
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peço d'una orella.
El nostre amor es un amor brusc i salvatge
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que aixòno deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en son parits ben pocs.







Res no m’agrada tant 
I
res no m'agrada tant
com enramar-me d'oli cru
el pimentó torrat, tallat en tires.
cante, llavors, distret, raone amb l'oli cru, amb els productes de la terra.
m'agrada molt el pimentó torrat,
mes no massa torrat, que el desgracia,
sinó amb aquella carn mollar que té
en llevar-li la crosta socarrada.
l'expose dins el plat en tongades incitants,
l'enrame d'oli cru amb un pessic de sal
i suque molt de pa,
com fan els pobres,
en l'oli, que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat.
després, en un pessic
del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa,
agafe un tros de pimentó, l'enlaire àvidament,
eucarísticament,
me'l mire en l'aire.
de vegades arribe a l'èxtasi, a l'orgasme
cloc els ulls i me'l fot.
Vicent Andrés Estellés, Res no m’agrada tant . A: Horacianes. A: Les pedres de l'àmfora, València: Eliseu Climent, 1974, 215.



Assumiràs la veu d'un poble

    ASSUMIRÀS la veu d'un poble
    i serà la veu del teu poble,
    i seràs, per a sempre, poble,
    i patiràs, i esperaràs,
    i aniràs sempre entre la pols,                  5
    et seguirà una polseguera.
    I tindràs fam i tindràs set,
    no podràs escriure els poemes
    i callaràs tota la nit
    mentre dormen les teues gents,             10
    i tu sols estaràs despert,
    i tu estaràs despert per tots.
    No t'han parit per a dormir:
    et pariren per a vetlar
    en la llarga nit del teu poble.                  15
    Tu seràs la paraula viva,
    la paraula viva i amarga.
    Ja no existiran les paraules,
    sinó l'home assumint la pena
    del seu poble, i és un silenci.                  20
    Deixaràs de comptar les síl·labes,
    de fer-te el nus de la corbata:
    seràs un poble, caminant
    entre una amarga polseguera,
    vida amunt i nacions amunt,                  25
    una enaltida condició.
    No tot serà, però, silenci.
    Car diràs la paraula justa,
    la diràs en el moment just.
    No diràs la teua paraula                        30
    amb voluntat d'antologia,
    car la diràs honestament,
    iradament, sense pensar
    en ninguna posteritat,
    com no siga la del teu poble.                 35
    Potser et maten o potser
    se'n riguen, potser et delaten;
    tot això són banalitats.
    Allò que val és la consciència
    de no ser res si no s'és poble.              40
    I tu, greument, has escollit.
    Després del teu silenci estricte,
    camines decididament.
ANDRÉS ESTELLÉSVicent. Llibre de meravelles
València: Eliseu Climent, Tres i Quatre, 1993. (Poesia; 7)