JESÚS TUSON

Breu biografia

Adeu a Jesús Tuson, amic de les llengües

EL GELAT ROSA

EL GELAT ROSA

-- Té, quin vols, el groc o el rosa?

Havia comprat dos gelats i els hi oferia, perquè triés, amb un aire trist. La dona del carretó es guardà els diners que ell li acabava de donar i ja servia altres clients tot cridant: “Al bon gelat!...”

Sempre passava igual: quan s’apropava l’hora de separar-se semblava que li aboquessin una galleda de tristesa al damunt i ja no obria la boca en tota l’estona que els quedava d’estar junts.

Al parc, al costat d’ella, amb tota la tarda estesa davant, amb l’esplendor del sol, sota els arbres remorosos, estava alegre, comunicatiu. La banda de música tocava l’obertura de Lohengrin: l’havien escoltada religiosament agafats de les mans. Els ànecs i una parella de cignes blancs amb els colls erectes lliscaven com si fossin de cel·luloide sobre el cristall blau del llac. Els homes, les dones i els infants semblaven figuretes que caminessin i somriguessin mogudes per algun mecanisme preciós dintre un paisatge artificial fet per a homes de debò.

Quan el sol declinà s’assegueren en un banc verd a l’ombra humida d’un til·ler, i ell, mig tímid mig emocionat, li donà l’anell de promesos: un brillant petit amb un carbó bastant visible. “Jura’m que no te’l trauràs mai més.” Per mirar-se’l, separà els dits, estirà una mica el braç i féu oscil·lar la mà. Pensà amb una secreta recança en la seva mà d’una estona abans, sense anell, àgil i lliure. Els ulls se li velaren una mica.

Havien sortit del parc i caminaven agafats del braç cap a l’entrada del metro.

-- Té, pren el rosa.

Ella l’agafà i sentí com una defallença a les cames. Feren uns quants passos. “Rosa, rosa…” Tot d’una estremí i una onada de rubor li pujà fins als cabells.

-- Ai, el gelat! -l’havia deixat caure expressament per amagar la seva torbació.

-- Vols que te’n compri un altre?

-- No.

“... rosa… rosa… de pressa, que no s’adoni de res… Per què et menges les roses? Ens casarem. Hauré de cremar les cartes. Totes… la del 15 de febrer, també… Si pogués guardar-la… amb les roses seques… Et menges les roses? En duia un pom a la mà i ell em besava i rèiem i caminàvem. M’agafava per la cintura. Portava el barret decantat, tenia els ulls brillants. Jo menjava una fulla de rosa. Si sempre menges fulles de rosa et tornaràs rosa. A la nit vaig somiar que naixia d’un tronc vell arrapat a la paret i que m’obria a poc en pètals de sang. M’agafà el braç brutalment: Llença les roses, llença-les. Vaig mirar-los amb els ulls mig closos i anava queixalant la fulla de rosa… Amor meu… Quan vaig pujar l’escala sabia on era, on anava i per què. Un home d’edat va obrir la porta i s’enretirà per deixar-nos passar. No, no feia olor de res, aquella cambra fosca, amb el paravent descolorit i la catifa esfilagarsada. Sòrdid… i trist. No tinguis por. Quan vaig obrir els ulls vaig veure l’americana al respatller de laacadira i la corbata al damunt, verda, amb ratlles vermelles… Sembla que no es recordi que hem d’enviar les violetes. La directora del taller em va renyar l’endemà perquè vaig arribar tard. Enfilava les fulles morades en un filferro. Que fort que m’estrenyia! Tenia un blau al braç, i m’havia hagut de posar una brusa amb mànigues llargues… Quan tornaré ens casarem, deia la primera carta. Encara menges pètals de rosa? Les hauré de cremar totes i la capsa folrada de cretona… Les hauré de cremar… I aquest anell que em fa mal al dit… Fa dos anys que no m’escriu, que no en sé res… casat, mort, potser… I si tornessis, tornaria… Aquell matí que plorava, la portera em va pujar la llet: són coses de la vida… i pots estar ben contenta que no t’hagi deixat un record… Disset cartes, disset cartes esperades amb deliri, malalta de tant esperar… Per què et menges les roses?"

-- Què penses -li preguntà ell mentre baixaven l’escala del metro.

-- Jo? No res.

Mercè Rodoreda. Tots els contes

Comentari de text:

Analitza la tipologia textual

El text narratiu

El text narratiu

Una narració és un text en què un narrador explica el desenvolupament d'uns fets, que poden ser reals o ficticis, al llarg del temps.

1. Característiques del text narratiu

Els principals trets dels textos narratius són:

• Solen estar escrits en prosa.
• Hi ha la presència d'un narrador que explica la història.
• Lingüísticament, es fonamenten en el sintagma verbal, perquè l'acció s'expressa mitjançant el verb.
• S'hi inclouen descripcions i diàlegs.
  La narració, el diàleg i la descripció es poden combinar de maneres diverses i cada obra o cada fragment pot ser redactat amb un procediment diferent. Aquests procediments donen lloc a tres estils bàsics: l'estil directe, l'estil indirecte i l'estil indirecte lliure.
  • Estil directe: la veu de l'enunciador apareix reproduïda directament en el text d'una manera literal sense cap modificació, mitjançant signes gràfics (cometes o guions) i verbs de dicció: dir, explicar, preguntar...Per exemple: "No hi renunciaré de cap manera!", va exclamar.
  • Estil indirecte: la veu de l'enunciador apareix inserida en el discurs del locutor amb les adaptacions necessàries. Per exemple: Va exclamar que no hi renunciaria.
  • Estil indirecte lliure: la veu de l'enunciador apareix en el text inserida en el discurs del locutor, que li cedeix la paraula indirectament sense cap marca gràfica ni cap verb de dicció. Per exemple: Volia que els quedara ben clar: no hi renunciaria de cap manera.

2. Estructura del text narratiu

El text narratiu pot presentar dos tipus d'estructures:

• Estructura lineal o contínua: és el tipus més freqüent i consisteix a explicar els fets seguint un ordre cronològic. Consta de:
  • Plantejament o introducció: es presenta la situació i l'inici del conflicte.
  • Nus o desenvolupament: cos central de la narració. Al llarg del nus la tensió narrativa augmenta fins arribar al clímax (moment àlgid que anuncia el desenllaç).
  • Desenllaç o conclusió: acaba la història. El desenllaç pot ser:
    • Tancat: el conflicte es resol.
    • Obert: el conflicte no es decideix de manera clara i el lector pot imaginar diversos finals.

• Estructura no lineal o discontínua: l'ordre temporal dels fets s'altera. Hi ha diversos recursos per ordenar els fets de manera discontínua:
  
  
• Comença l'acció in medias res: el relat s'inicia en ple desenvolupament de l'acció. És un començament sobtat.
• Pot fer un retrocés en el temps: retrospecció, analepsi o flash back.
• Pot avançar-se en el temps: anticipació, prolepsi o flash forward.
• Descripció: recurs que té el discurs de suspendre la narració i descriure un lloc (topografia) o un personatge, atenent als seus aspectes físics (prosopografia) o psicològics o de caràcter (etopeia). La descripció serveix com a recurs per alentir o deturar el temps del relat en els textos narratius.
• Digressió: recurs que consisteix a allunyar-se de l'assumpte principal en un discurs. En la narrativa ocasiona una alteració en el ritme del temps del relat. 
• El.lipsi: tècnica de tractament del temps narratiu per la qual s'eliminen períodes de la història relatada i es controla la velocitat (per exemple, pot passar que en una novel.la s'acabi el primer capítol quan el protaginista té quatre anys i comenci el segon capítol quan en té deu). -Escena: fragments en els quals coincideix el temps de la història i el temps del discurs (per exemple, en els diàlegs). 
• Flux de la consciència: correspon a la forma moderna del monòleg interior, que es caracteritza per l'emergència de l'inconscient a nivell textual. 
• Resum: explicació abreujada, es tracten en poques línies un seguit d'esdeveniments. 

3. Elements de la narració

Els elements bàsics de la narració són: el narrador, el temps, l'espai i els personatges.

El narrador: explica la història i estableix el punt de vista des del qual es narren els fets.

• Narrador intern: intervé en l'acció. Pot ser el protagonista (1a persona), un testimoni (3a persona) o multiselectiu (diferents personatges de l'obra que expliquen en 1a persona la història).

• Narrador extern o omniscient: no intervé en la història. Explica els fets en 3a persona, des de fora. Pot ser:
  • Total: si ho coneix tot, sap com pensen els personatges.
  • Parcial: només explica allò que veu, com una càmera de cinema.

El temps i l'espai:

• El temps històric: l'època en què succeeix l'acció.
• El temps narratiu: hores, dies o anys que dura l'acció.
• L'espai: lloc on passa l'acció.

Personatges: són els éssers, generalment persones, que intervenen en l'acció. Segons la seva complexitat poden ser:

• Plans: són simples i no evolucionen.
• Redons: són complexos i experimenten canvis.

Segons la seva funció poden ser:

• Protagonistes: són els personatges principals.
• Antagonistes: s'enfronten als personatges principals.
• Secundaris: no són fonamentals per al desenvolupament de l'acció.

4. Principals gèneres narratius

Es classifiquen en funció del caràcter real o fictici dels esdeveniments narrats.

Gèneres narratius de ficció.

• Poema èpic o epopeia: Poema narratiu extens que explica les accions extraordinàries dels déus o herois llegendaris d'un poble. Sol ser anònim i de caràcter tradicional.
• Roman: Narració en vers que tracta sobre les antigues llegendes relacionades amb el rei Artús.
• El conte: Narració breu, en prosa, que explica fets extraordinaris.
  • El conte tradicional: és anònim, sovint es transmet oralment i acostuma a tenir funció moralitzadora.
  • El conte literari: és obra d'un autor conegut i és escrit.
• La novel·la: Narració extensa, en prosa, que explica una història fictícia amb la voluntat que sembli versemblant. N'hi ha molts tipus:
  • Novel·la cavalleresca: apareguda al segle XV.
  • Novel·la històrica: apareguda durant el romanticisme.
  • Novel·la realista i naturalista: dominant a la segona meitat del segle XIX.
  • Novel·la d'aventures.
  • Novel·la psicològica: molt important al segle XX.

Gèneres narratius que no són de ficció:

• L'assaig: l'autor manifesta les seves idees sobre política, religió, història... Està molt vinculat a l'article periodístic, que es publica a la premsa i tracta temes d'actualitat.
• Les memòries: Narració autobiogràfica en què l'autor explica esdeveniments que ha viscut i en fa una valoració.

Comentari del text: El poder de les falles

1. Tema i estructura.

2. Resum.

3. Modalització.

 

dissabte, 19 de març de 2016

El poder de les falles

La pedagogia, també la que s'ha d'exercir des del poder, requereix paciència i temps, mà esquerra, d'acord, però també fermesa i uns objectius clars. Els dies de falles transformen València en un observatori privilegiat per veure quin efecte tenen sobre el carrer, i sobre una festa hipertrofiada que arrossega encara els pitjors vicis del franquisme, el batibull de la transició i el malson dels anys de PP, els nous governs d'esquerres. En aquest sentit, i des d'una perspectiva forçosament superficial, la del simple transeünt que es mou per la consabuda escenografia de la ciutat, no sembla haver-hi canviat res, la mateixa ocupació de l'espai públic per a major glòria privada, la mateixa explotació abusiva de la metonímia de la part (el faller) pel tot (el ciutadà): hiperbòlics paradors, o com es diguen, taponant la via pública, el petardeig immisericorde a deshores i sense complexos ni excuses, el mateix estil barroer, insípid i anacrònic manipulant el gust popular de les falles, la insistència monotemàtica del bunyolisme elevat a dogma, la metàtesi del plàstic de les banderoles, l'excés d'enllumenat concebut per enlluernar la consciència crítica de les persones, la macrocefàlia del poder que organitza, pauta i controla tot aquest merder. El que és aparent només, ja dic, sense reparar en despeses a compte de tots, en els presumibles dèficits que arrossega tot l'entramat predemocràtic; sense mirar d'aprofundir en una sociologia del balafiament, de la ideologia cavernària emparada sota el mantell multicolor de l'asèpsia, del panxacontentisme dels qui, manés qui manés, sempre han tingut la paella pel mànec. No costa d'imaginar, ni fins i tot d'entreveure en les ànsies descordades d'uns preparatius que s'apropien del carrer amb indissimulat aire de venjança, que la dreta, desacreditada a tort i a dret per culpa de la seua orgia de corrupció, que també ha utilitzat les falles per als seus propòsits funestos, s'arrecera en un búnquer que és propietat d'ella, el seu gran invent, el gran mètode –encara més poderós que el futbol– per assegurar la narcosi col·lectiva i la cacera de la dissidència. És prompte per al balanç, és cert. Però ens agradaria saber què volen fer de les falles els Ribó, les Oltra, els Puig. La condescendència amb el poder de les falles tal com s'han concebut fins ara és una temptació comprensible per a qui vol assegurar la seua ració de pastís però irresponsable i suïcida per a qui aspira a canviar la ciutat i fer-la més democràtica, més lliure, més amable. La condescendència pot estar inspirada per la por però acaba inevitablement en la complicitat. No es tracta d'anar contra el món faller de base, és clar, sinó contra els privilegis, els abusos, la utilització de la festa per a fins espuris. I ací no hi hauria d'haver mitges tintes, o s'impulsa una festa del poble i per al poble (i passeu-me l'obligat reduccionisme) o s'actua a favor dels privilegis i la casta falleril. Permetre els abusos tradicionals i impresentables d'aquests dies o fer la viu-viu per por al poder que encara tenen els amos del corral potser permetrà un cert armistici entre la València vella i la que està per venir, potser faria guanyar alguns vots per la banda d'estribord, però seria una decepció en tota regla per als votants que els van pujar al poder institucional i més prompte que tard se'n pagarien les conseqüències. Atents a la jugada.

Publicat per  Manel Rodríguez-Castelló. La pedra i el marge.